Vertígen

Tot sembla tant lluny.
No m'arriba llum.
Records que són fum.
Em marxen del puny.

Fotos antigues que s’han perdut
i ja en fa un munt.
No em trec del damunt
que em marxen del puny.

Allà és nit humida
i no dormint camino.
Però tot va tant ràpid...

I em fa mal el cap,
quan penso que tot és temporal.
Em suen les mans,
vertígen del que tinc davant.

Se'm queda saliva a la garganta.
No tinc el control i la por no marxa.
El salt és tan gran que el cos no aguanta
i de la cima caic i cremo ara és un drama

I m'explota el cap
quan penso que tot és personal.
se'm trenquen les mans.
Vertígen i ja estic volant.

Pau Vallvé

He fet cançons que no hagués pensat escriure amb 18 ni 20 anys
Estavellar-se i tornar a la carretera i carregar la maleta del teu pretèrit darrera

Cal avançar, cal continuar, cal seguir fent camí

tot i que reconec que a vegades voldria que continuessis aquí amb mi

Hi ha moments que no sento res i altres que només escoltar el nom de Pau Vallvé

se me'n va el dia, se'm trenquen les ganes i deixo el cap a taula esperant que marxi el meu company de pis
i passa el temps i torno a no sentir res

Ara entenc
He passat
per tot l'espectre d'emocions
segur que alguna queda però ja em vaig fent la idea
tot i que la decisió presa és correcta
que tu no te'n vas i passaràs per dins meu de tant en tant com una funció sinusoidal

He fet cançons que no hagués pensat escriure amb 18 ni 20 anys
Estavellar-se i tornar a la carretera i carregar la maleta del teu pretèrit darrera

Crisi de fe

I ara ja sí que estic perdut.
No em trobaré avui
o demà
i no cal dir-te que em guiaves tu.

Em semblava normal ser especial.
Tenim una ombra de records al cap
que ens fan ser qui som però això és el punt de partida.
Però el meu cap no pot
pensar en tu i no fer-ho al mateix temps.
No fer-ho al mateix temps.

Segueixo al meu costat del llit
i he de donar part a la nit
i ser u
i ja sospites que em despertaré

Em semblava normal ser especial.
Tenim una ombra de records al cap
que ens fan ser qui som però això és el punt de partida.
Però el meu cap no pot
pensar en tu i no fer-ho al mateix temps.

Vull dir-ho sense embuts.
tinc una crisi de fe.
Ho veuen els meus ulls.
Tinc una crisi de fe.

La Força

"Teniu la Força
se us veu als ulls"
No només són paraules
si et remouen res a dins, no

I el teu plor
el meu lament
apreten les idees, donen respostes de veres sí

Tot ens invita a crear
Tot el que acaba porta a un començar

Tardes senceres
Amb una idea
Que es menja hores
Engull temps lliure i
Ja són setmanes
I estar a la lluna
Pensar que voles
Deixar de viure

Tot ens invita a crear
Tot el que acaba porta a un començar

He agafat consciència del que estic preparant
Podria ser un gran salt o només una passa envant
Tinc dies que sóc el meu propi fan i penso
Que no caldrà
Demostrar
Tot el que he creat

Apolo

Ens vam trobar un amic desconegut.
La seva nau volava, i ell, assegut.
Va ser molt fàcil i ens hi vam quedar.
Res no sabiem però tot pressentíem.


Pilotant màquines de síntesi i ritme
dominàvem tot el sistema solar.
Llums i andròmines molt valuoses.
Fent hits de dia
i de nit vivia.

Cap a Na Mindona, una copa de vi
i entre riure i rialla surten nous amics.
No acabem amb aquelles anècdotes
que hem explicat fins a les 5 del matí.

I si tu tens amics així, cuida'ls.
I si tu tens amics així.

Ara estic buit, necessito la vida d'abans.
La música volava i tenia tot sentit.
Era difícil però estava a les mans.
I res sabíem, però tot presentíem.

No podíem creure que haguéssim trobat
algú que fos així de veritat.
Hauríeu de veure com ho vam sentir.
Era el principi d'un amor radiant.

Torres de fum superenormes

Una vida mega rara.
Com hem arribat fins aquí.
Volem saber, saber per què.

Torres de fum super enormes
i Constantí em fa patir.
No puc dormir, no estic tranquil

Tirem plàstic cap al mar.
Deixem persones al mar
i ens queixem de no tenir vaixell,
de que la platja està plena de gent.
Som hipòcrites jo el primer.
Som inconscients i tu també

No hi ha res a fer aquí.
No podem ni assumir
que a la vida la maten
i a la mà hi tenim ganivets,
i les boques disparen,
i tenim més bales que pits que les parin
així que adéu.

Sincerament,
ja no se què dir,
ens hem esclafat fins al final.

Torres de fum super enormes.
Haurem de viure en color gris
No puc dormir, no estic tranquil.

No hi ha res a fer aquí.
No podem ni assumir
que a la vida la maten
i a la mà hi tenim ganivets,
i les boques disparen,
i tenim més bales que pits que les parin
així que adéu.

Una vida mega rara.
Com hem arribat fins aquí.
Volem saber, saber per què.

Tantes imatges

Si penso en els anys
que han anat passant
des de llavors fins ara
em ploren els ulls,
em suen les mans
i una forma rara a la cara.

Són tantes imatges i caixes que deixes
i aquell ampli Marshall que torno a guardar.
Hauran quedat coses pendents de complir,
ha valgut la pena amb el que hem gaudit.

I ho veig com a espectador,
i teníem raó,
i era especial i màgic. 

I ja està tot dit,
i ja s'ha complit,
els millors anys eren aquí.

I no era perfecte però
que aixequi la mà
qui cregui que hi ha alguna cosa així.

La lletra se'm borra
perquè em vaig trencar aquí.

Què estrany se'm fa dir-te adéu (adéu)
Però què fort que no en quedi res (no res)

Mai, mai, mai
hagués pensat que s'acabaria aquí, 

Mai, mai, mai
hagués somiat  arribar fins aquí.

No vull

Hem de mantenir la distància de seguretat
perquè si ens veiem massa sovint
si ens pensem i no vivim

No vull seguir depenent de tu.
No
puc seguir depenent de tu
No.

Potser et tinc més al cap que abans
i mira que no ens veiem tant
Et segueixo apreciant.
Et segueixo donant “like”
I tant

Però vull el que ara no tinc i noto que estic just al mig

No vull seguir depenent de tu.
No
puc seguir depenent de tu
No.

Tots els per sempre s’han acabat.
El després sembla una eternitat.
Tres mesos i encara aquí encallat.
No hi ha prou temps per processar això.

No vull seguir depenent de tu.
No
puc seguir depenent de tu
No.